Al tombant del mil·lenni, la frontera entre els comtats que ja configuren Catalunya i els territoris controlats pel califat de Còrdova és una franja més o menys àmplia que passa per aquestes terres fins al Montsec d’Ares. Hom ha dit que el riu Llobregós era un dels referents geogràfics d’aquesta frontera, espai de separació i alhora de relació entre els territoris cristians i musulmans. A un costat hi hauria Solsona, Cardona, Manresa, Berga o la Seu d’Urgell, i a l’altre Balaguer i més enllà Lleida.

Tot i que sempre s’havia pensat que aquestes terres de frontera estaven desertes per por dels atacs dels uns i dels altres, tot apunta en el sentit contrari. El cert és que els topònims, les referències documentals, la presència –per exemple– de tombes a la roca, la conservació dels camins ancestrals i també els estudis arqueològics ens mostren que no hi va haver un buit de població.

Sense anar més lluny, les anàlisis de carboni 14 de les fustes de les torres de Vallferosa, Ardèvol o Lloberola indiquen que es van construir entre els segles VIII i IX, quan aquestes terres de frontera eren més aviat a la banda de control andalusí i es pensava que no hi havia gent en ser una zona especialment perillosa. Potser eren els descendents del poblament romà i visigot que encara vivien aquí, però no podem saber del cert si depenien dels musulmans, dels cristians o una mica de tot. I aquest probablement també és el cas de Peracamps.